| S-tupit |

Dedicat a tots els xuclamels, gratanaps i rebentabufetes que ahir poblaven la plaça del rei (la més reial de totes les places) durant el concert d’Adrià Puntí:

[xspf]_start(pet)[/xspf]

HAMM: ¡Cabrón! ¿Por qué me engendraste?
NAGG: No sabía.
HAMM: ¿Cómo? ¿Qué no sabías?
NAGG: Que serías tú

S.B.

Aquestes cullonades molen. Un tiu fa una cançó (bastant dolenta per cert). La gràcia està en que a partir de les lletres de la pròpia cançó es van recuperant cançons de flickr.

Els humans som maquines relativament eficients. És cert que consumim una gran quantitat de recursos, i que només alguns produeixen coses que trascendeixen la dimensió humana de les coses, però convindrem que només l’existència d’éssers com l’astre i tants d’altres mereixen l’existència de milions i milions d’humans inútils.

El que passa al cos humà és que una fallada en una part perifèrica del cos implica el mal funcionament de tot l’ésser. Només aquest fet explica que una simple faringitis m’hagi convertit en un autèntic inútil (espero que temporalment).

Avui he estat a Susqueda. No era la primera vegada que hi estava. Ara feia temps que no hi anava. La novetat respecte altres vegades és que aquest cop estava completament sol. No els avorriré amb relats melancòlics sobre la desproporció entre jo i la presa en qüestió.
Suposo que molts de vostès, com a gent viatjada que són, han estat a Susqueda. El carretera que mena a l’embassament és realment llarga i tediosa. Quan he sigut a dalt i he fet quatre fotos (l’encàrrec original) he pensat que l’únic que justificaria el viatge seria pixar a la gran bassa. Només els ulls que em devien estar mirant des d’alguna càmera de seguretat que no he sabut identificar i la gràcia que les estacions potabilitzadores haguessin tret a la micció m’han refrenat.
Cagat.

No sóc un expert en fotoperiodisme, però un mínim de sentit de l’estètica em permet afirmar que aquesta web és un bon lloc on perdre una mica del seu (poc remunerat) temps.

Sense més.

En el món de la música (la música en minúscules), és habitual que els noms dels grups es basin en un sintagma format per un sustantiu, la preposició de i un personatge històric que manté relació amb el sustantiu abans escrit: La oreja de Van Gogh, el sueño de Morfeo o la Caja de Pandora són tres grups que compleixen aquesta característica. Ja que tots ells perpetren les seves cançons en la llengua de Cervantes, proposo una normalització dels noms dels grups catalans. I com a dinamitzador cultural que sóc, proposo:

- el gos de Pavlov
- el tramvia de Gaudí
- els ous de Josep Pla
- el trompa de falopi

No cal que m’ho agraeixin. Tot és poc pel país.

PS: si tingués una mica de dignitat, tancaria aquest blog fins, intentant oblidar i fer oblidar els continguts aquí expresats. Però no serà així…

Vist a alt1040

Bones. Em sap greu no escriure més sovint en aquet (putu) blog. Problemes de feina i reg sanguini.
Aquests dies estic assistint a unes interessants jornades sobre SIG lliure. De moment la cosa discorre dins la més absoluta de les normalitats, amb una generosa gastronòmica que ha inclós un sopar a l’Hotel Carlemany.

Aquest matí assisteixo a una ponència que tranquilament s’hagués pogut anomenar “El paisaje actual de la valle del Serpis”. L’autor, però, en una agudització de l’enginy que el fa mereixedor d’aparèixer en aquest (putu) blog, l’ha anomenat: “Socioecología de los paisajes holocénicos en la valle del Serpis”. Us mantindré al corrent.

Ja sé de que anava la ponència. Era un tema d’arqueologia.

Hi ha fenomens a Internet que no els acabo d’entendre. Fa 4 mesos que el video és a internet. Però aquesta última setmana l’assumpte ha explotat. La veritat és que és bastant estúpid, però m’ha fet gràcia. Em sembla que hauré de fer la pàgina de videos favorits. Properament.